Traductora: Valèria Gaillard

ISBN: 9788417214869

Rústica amb solapes

Mides: 13,8 x 21,3 cm

Pàgines: 224

Editorial: Angle Editorial

Els llibres d'Annie Ernaux són tots autobiogràfics d'alguna manera. Escriu en primera persona, sense pudor, un jo implacable capaç de descriure les conseqüències del desig o la mort, o de fer una anàlisi de la societat a través d'un dietari de visites al supermercat. Escriure des de la seva intimitat sembla a vegades una excusa per portar-nos molt més enllà.

A Els anys, on relata sis dècades de la seva vida, aquest jo es converteix en nosaltres, un plural carregat d'intenció, perquè és només com a membre d'una comunitat que Ernaux es defineix, qui és ella, qui som tots. Els anys és una autobiografia, si és que es pot definir així, que parla també de nosaltres.

Nascuda el 1940 a Normandia, podríem pensar que poc hi tenim a veure, però molt hi tenim per allò que viu. És una nena quan tot a les cases és d'abans de la guerra, i una noia quan totes les dones constaten la superioritat social de la parella sobre la solteria; una mare que cuida, alimenta i renuncia; una treballadora en una societat consumista que compra sense necessitar i veu supermercats emergir als afores de les ciutats. És una dona en la revolució feminista i en el maig del 68, quan joves llencen les llambordes que ella no va llençar, i vells que no són ni cinc anys més vells continuen amb la seva vida mentre ella i altres com ella, convertits en petitburgesos, troben reconfort i superioritat moral vulnerant normes socials intranscendents, o decidint si allitar-se amb el de la dreta o el de l'esquerra.

El temps la travessa i deixa de tenir una identitat fixa.

El temps és, diu Ernaux, el protagonista principal del llibre.

El temps és qui la porta de l'emoció al desencís, i la fa escriure: «Els ideals de maig es convertiren en diversió i s'esvaïren, mentre ascendíem de classe i ens mudàvem a París», «Ja no sabíem si la revolució de les dones havia succeït mai».

Revolució i desencís, també això explica molt de nosaltres.

Noemí Jansà

ISBN: 9788413032160

Rústica amb solapes

Mides: 15 x 24 cm

Pàgines: 184

Editorial: Pàgès editors

Guardonat amb el 36è premi Josep Vallverdú, aquest treball proposa des de la novel·la de G. T. de Lampedusa una aproximació a allò que, al segle xix, va ser la formació d'una nova elit social en la conjunció d'interessos de la vella aristocràcia i la nova classe emergent, la burgesia, en concret a Itàlia, un fenomen que es va donar, potser més parcialment, al Penedès. Si en aquelles terres la decadència de l'antic règim va ser en bona part -com analitza Romeu- el resultat de la indolència conreada durant generacions, potser també aquí hi va pesar el fet de deixar terres i propietats en mans de parcers i rabassaires per anar a fer vida a ciutat on l'aristocràcia rural, potser no tant la del Penedès costaner, hi volia trobar nous camins de negoci, de promoció o de manteniment de la posició social.

El llibre aporta una prosa acollidora, que sap jugar amb la nota irònica i ens proposa referències de les imatges de la pel·lícula de L. Visconti, una història italiana del segle xix que sovint ens acosta referències de casa: els enterraments sense mort (com fou el cas del bisbe Morgades, a Vilafranca), o el paper dels pagesos. A una banda i altra, però, la burgesia, com remarca l'autor, va construir el patrimoni a base d'astúcia, falta d'escrúpols, desafiament a les lleis, inexorabilitat, sort i agosarament, o com a mínim d'acord amb el pragmatisme.

La prosa de Jordi Romeu, brillant, entenedora, de lectura agradosa i amb el contrapunt d'expressions populars que apunten sovint a la nota subtil -amb goig en la imatge metafòrica del gos dissecat i finalment defenestrat- fa de les línies del llibre un exercici de divulgació històrica, una labor de comentaris sobre la societat d'altre temps. Romeu és un assagista molt llegit, farcit de referències, literàries o no, que ha rastrejat la petjada de l'obra de Lampedusa, d'aquí que el llibre sigui —rara avis— el resultat d'anys de feina i també de reflexió sobre el que diuen uns i altres.

Joan Solé Bordes

Traductora: Maria Rossich

ISBN: 9788417998660

Rústica amb solapes

Mides: 11,5 x 18 cm

Pàgines: 91

Editorial: Viena edicions

Cuinar és un acte d'amor, però darrere la generositat de Babette hi ha també una voluntat de reivindicar-se com a artista, perquè cuinar és crear, concebre una forma nova de convertir la matèria en aliment, en gaudi per al cos i l'ànima. La Babette diu que el sopar l'ha preparat sobretot per a ella mateixa, per donar-se el plaer de sentir-se de nou la gran dama dels fogons parisencs. I si bé els comensals, llevat del general, no tenen memòria per mesurar adequadament allò que han viscut, també és cert que l'àpat sobre el qual els assistents, extremament austers i puritans, s'han conjurat a no dir res, els ha canviat la cara i l'ànima, els ha fet més sociables i empàtics i els ha empès a restaurar unes malmeses relaciones d'amistat. Per més que en el seu rigor luterà abominin dels luxes, el festí de Babette els ha llevat el malestar i les tibantors que enverinaven les seves relacions com a veïns i creients i els ha transportat a un estadi beatífic d'innocència i amor al proïsme. I en la reacció d'aquests modestos i sobris pagesos i pescadors noruecs a un menú de reis hi trobem la paradoxa del relat: la Babette, que va lluitar a la barricada, va perdre pare i marit a la ferotge repressió desfermada contra els comunards al 1871 i va haver d'exiliar-se, posava el talent, l'art, l'ofici, al servei de les elits: els mateixos que van fer passar per les armes els lluitadors de La Comuna eren els seus més grans admiradors. Heus aquí el sentit elitista de l'educació i del cultiu de la sensibilitat: els únics capaços de gaudir —i de reconèixer— l'art de la Babette són aquells que hi tenen accés com a consumidors habituals i, en una societat marcada per la desigualtat, els únics que poden fer-ho són els poderosos.

Al festí de Babette l'únic que sap valorar amb tota justícia l'excepcional qualitat de les menges, la delicada i complexa preparació i l'exquisida posada en escena, és el general, perquè és l'únic que ha tingut l'oportunitat de gaudir d'un menú similar i té aquella experiència esculpida a la memòria.

Jordi Romeu Rovira

Traductor: Miquel Cabal

ISBN: 9788494289750

Rústica amb solapes

Mides: -

Pàgines: 150

Editorial: LaBreu edicions

Els nostres és el quart llibre publicat en català de Serguei Dovlàtov (Ufà, 1949 – Nova York, 1991), un autor molt popular a Rússia, tot i que molt menys a l'Europa occidental. Per als que no en sapigueu res, Serguei Dovlàtov va ser vigilant d'un camp de presoners soviètic, boxejador, periodista a Leningrad i a Tallinn, i escriptor. No va poder publicar les seves obres fins que no va emigrar als Estats Units d'Amèrica el 1978. A Nova York, van traduir els seus llibres a l'anglès però a Rússia no van sortir fins a la caiguda del comunisme.

En aquest cas, la vida de l'autor ajuda a entendre els seus llibres perquè la majoria tenen un fort component autobiogràfic. Amb Els nostres, un recull de contes, l'autor fa un repàs a la història de la seva família (un personatge per capítol) i de retruc a la història, sempre turbulenta, de la Rússia del segle xx. Entre la parentela de Dovlàtov hi ha de tot: l'avi armeni, Stepan, que va tenir un duel amb Déu; el cosí Bória, un delinqüent forçat per les circumstàncies; la gosseta Glaixa, un fox-terrier que és gairebé una heroïna…

L'humor negre, la ironia i el sarcasme que Dovlàtov gasta fan, literalment, esclatar en rialles a tothom qui el llegeix. Una rialla que té un regust amarg per la duresa d'allò que s'hi explica i l'absurditat del règim soviètic que fa de rerefons de tot plegat:

«De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n'afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n'hi ha…»

Últimament, en català tenim la sort de comptar amb grans traductors del rus (els benemèrits Jaume Creus i Ricard San Vicente, i els més joves Arnau Barios, Miquel Cabal Gaurro, traductor de Dovlàtov, i Xènia Dyakonova) i evidentment, amb editors disposats a pagar la feinada i arriscar-se a publicar. Gràcies a tot això, si després de llegir Els nostres, teniu més ganes de Dovlàtov (que és el més segur que passi) n'hi ha vuit més de publicats per la mateixa editorial.

No sé si llegir Dovlàtov fa que coneguem millor Rússia o el caràcter dels russos. De fet, en tinc bastants dubtes. El que sí que puc assegurar és que llegir-lo és divertit, entretingut, fa pensar i no cansa gairebé mai. Què més volem?

Martí Vallès

Traductor: Jordi Martín Lloret

ISBN: 9788429779172

Rústica

Mides: 15 x 23 cm

Pàgines: 160

Editorial: Edicions 62

On van les paraules? Les paraules que conformen tota una vida, les que quedaran per dir? De Vigan parteix de la premissa que envellir és aprendre a perdre, i precisament aquest sentiment de pèrdua constant esdevé el punt de partida i un dels eixos principals del seu relat, en què la Michka, una traductora jubilada que pateix afàsia, iniciarà un camí sense retorn que la desposseirà de les paraules, dificultant greument la comunicació mitjançant la parla.

La pèrdua progressiva del llenguatge comportarà inevitables renúncies que desintegraran sense contemplacions el seu món propi. La Michka haurà d'acomiadar-se de la seva quotidianitat, de la llar, de l'autonomia personal… per acabar emprenent el comiat més dolorós de tots, el de la identitat pròpia, la que ens defineix i que construïm durant tota una vida i sobre la qual ens reconeixem a nosaltres mateixos i els que ens envolten. Els lectors l'acompanyem en aquest comiat permanent a partir dels diàlegs i converses que manté amb els dos narradors principals de la història: la Marie, que va ser criada per ella, i el Jerôme, el seu logopeda. La narració de les trobades i de les converses que mantenen ens permet copsar el lligam que es va teixint entre tots tres i que té com a denominador comú la gratitud i la necessitat de poder donar les gràcies abans que les paraules desapareguin definitivament.

Les Gratituds és un relat sobre la vellesa que ens empeny a confrontar-nos amb els processos que comporta assumir els buits que ens deixa l'inexorable pas del temps i que dilueixen irremeiablement la frontera que procurem traçar envers la vellesa i la malaltia, recordant-nos, una vegada més, que els qui ara afronten els embats de la vellesa també han gaudit de la plenitud de la vida, s'han enamorat i han rigut a ple pulmó. Tanmateix, cal ressaltar que la història de la Michka aconsegueix defugir el dramatisme i la infantilització, ja que per sobre de tot és la història d'un comiat carregat de dignitat, tendresa i de reconeixement.

Marina Caralt

ISBN: 9788412305722

Rústica

Mides: 19 x 14 cm

Pàgines: 90

Editorial: Fonoll

En algunes de les seves entrevistes, Maria Sevilla diu que la poesia és un «hack lingüístic», un cop de destral, un pirateig o una mutilació del llenguatge per aconseguir-ne un de nou. Això em fa pensar en la dificultat de la qual parlava Maria-Mercè Marçal a l'hora de verbalitzar l'experiència femenina, per una banda, pel dèficit d'una tradició literària pròpia i per l'altra, per haver de parlar un llenguatge prestat que ni serveix ni representa a les dones. Marçal diu que la dificultat no només hi és a l'hora d'expressar la feminitat sinó també a l'hora d'expressar les experiències que arrenquen del propi cos.

En l'escriptura de Maria Sevilla, el cos irromp contra allò establert i la seva sola presència posa l'obediència en suspens, trencant d'una bufetada allò normatiu del llenguatge. La seva veu es converteix en una eina primària de reflexió i revolta, recuperant la vella forma segons la qual allò personal és polític i a través de versos ferotges i carnals, repensa el gènere i el relaciona amb la pròpia experiència.

De tot això en surt una posició combativa que lluita contra els rols tradicionals: en una societat on s'oculta el dolor, la brutor, la violència quotidiana, la diferència o l'absència, la resposta de Sevilla és reivindicar el record, la memòria i el dret a mostrar. A través d'estructures més o menys regulars i fins i tot peces que juguen amb la poesia popular, genera un contrast entre l'expectativa que provoca una forma lleugera o una estructura tradicional i un contingut que es mou en l'alteritat. Ensenya allò altre que s'ha volgut negar, ho mostra i s'hi recrea. Maria Sevilla utilitza la paraula com una arma, desafia en vers i articula la dissidència en forma de llenguatge per explicar allò que d'una altra manera seria desconegut, inexistent o restaria mut.

Maria Nadal Vallès

ISBN: 9788418504471

Tapa dura

Mides: 21 x 14 cm

Pàgines: 464

Editorial: Candaya

El libro de nuestras ausencias és la darrera obra de l'escriptor mexicà resident a Barcelona Eduardo Ruiz Sosa. Publicada el mes de maig per la penedesenca Editorial Candaya, amb un ampli consens de la crítica literària en relació a la seva qualitat, profunditat i originalitat.

Ens trobem davant una novel·la fonda, molt ben tramada, amb multitud de protagonistes que, a través de la cerca d'una amiga desapareguda, ens apropa al drama de les desaparicions al nord-oest de Mèxic. Al dolor de la incertesa, de les absències, de la injustícia, de la mort, de la tragèdia, de la malaltia. I alhora ens mostra la capacitat humana de fer pinya, de ser xarxa, l'amistat, el tenir cura els uns dels altres, el sentit de pertinença. Dol i afecte, necessitats indestriables.

És un llibre de pelegrinatges interiors i exteriors, de periples que va recorrent la paraula entrellaçant diferents temes. Les desaparicions, el teatre, la crueltat, la memòria col·lectiva, la condició de víctima. Línies del temps que travessen verticalment el subsòl d'un país farcit de restes humanes que feien nosa, ja fos per dissidència, per condició, o simplement per existir. És una novel·la que esdevé l'escenari d'una gran obra de teatre que ha perdut l'actriu principal, una presó real i metafòrica, de nusos que no troben el seu desenllaç.

L'escriure d'Eduardo Ruiz Sosa és sinuós, avança, es precipita, s'atura, torna a avançar fent corbes. Té ritme, melodia, és bellament poètic. Juga amb les paraules, amb la forma, superant els límits que aparentment té l'escriptura. És original i creatiu, és literatura viva. Una lectura que no vol presses, vol presència, coratge i bona disposició. No s'hi ha de cercar un fil fàcil de seguir, al contrari, un camí amb pedres i abismes que t'obliguen a aturar-te i respirar, a fer marrades que et conviden a recórrer altres històries, i obstacles en forma de sotragada emocional que permeten que la novel·la es vagi fent més i més ampla a mesura que l'anem llegint i rellegint.

Una lectura travessada tota ella de saviesa, reflexió, afecte i un humor fi, que confirma el convenciment de la necessitat de la literatura per comprendre millor el món on vivim.

Anna Tomàs Mayolas

ISBN: 9788494717475

Rústica

Mides: 14,1 x 19 cm

Pàgines: 264

Editorial: Arcadia

Com a bona militant de la 'Generació Z' amb el mòbil a petar i compte obert a totes les xarxes socials, vull parlar-vos de L'ull i la navalla d'Ingrid Guardiola, un text que m'ha ajudat a entendre què vol dir viure el món com a interfície. La nostra relació amb els altres i el món passa per les múltiples pantalles que ens envolten. Així doncs, inevitablement, el nostre temps ha passat de ser biològic a algorítmic, ja que la nostra activitat diària va lligada als algoritmes digitals. Pels que no ho practiqueu, aviso que és una sensació força agradable: les plataformes ens generen un continu intercanvi d'informació i afecte, i sobretot la il·lusió de ser-ne partícips. Però Guardiola ens alerta: «Aquí només veig una persona surfejant imatges com si es prengués rivotrils». I és que l'scroll és com un tranquil·litzant momentani de l'esperit que ens permet fer més lleugera la gravetat del món i les seves representacions.

Fa uns dies em van convidar a una festa i quan em vaig aturar a observar els assistents, em vaig adonar que a tots els coneixia de Twitter. La nostra relació, per tant, estava mediatitzada per 'qui érem' en aquella xarxa social. Tot això Guardiola ho assenyala en el seu assaig: les tecnologies no ens han alliberat del temps productiu, sinó que ens mantenen més ocupats. Ni en el meu propi oci deixo de treballar. Ja no tinc temps biològic, el meu temps és una mercaderia. No em puc perdre el fil dels momentums d'internet, he d'opinar sobre tot, tinc 'FOMO' (por de perdre's alguna cosa), el meu cos ja no em pertany, les imatges que publico i les piulades que faig són la meva segona pell. Aquesta impossibilitat de parar, l'assagista la vincula amb l'acceleracionisme característic de la nostra contemporaneïtat, i alerta que l'excés de velocitat pot precedir l'accident. I per això reivindica crear la nostra pròpia política del temps.

I vull acabar amb una de les pràctiques que ella proposa, que és la del cinema found footage: en comptes de produir noves imatges, adoptar les que ja existeixen, furgar en el rebost d'internet per imaginar nous discursos. Apostar pel decreixement material, reciclar imatges per desmuntar-ne el significat i reinventar-les.

Traductora: María Pons Irazazabal

ISBN: 9788418758348

Rústica

Mides: 15,4 x 23,3 cm

Pàgines: 368

Editorial: Lumen

Descobrir la roda. Això és el que fa l'arqueòloga Marylène Patou-Mathis quan retrocedeix en el temps per apropar-nos a una visió del ser humà prehistòric allunyada dels estereotips; l'home caçador —tallador, artista, dominador del foc— i la dona que escombra la cova mentre remena el tupí i s'ocupa dels vells i les criatures. Els primers prehistoriadors van reproduir el repartiment de rols entre els sexes de la seva època (s. xix), sense cap prova científica. Pur prejudici. Els textos científics se sumen als sagrats i als mites primigenis per perpetuar la imatge de la dona inferior, sotmesa a l'hegemonia masculina. El llistat de l'oprobi per part dels nostres pares espirituals i intel·lectuals és llarg i dolorós, des d'Hipòcrates a Freud, passant per Aristòtil, Sant Pau, Balzac, Lord Byron, Proudhon... La imatge de la femella humana com un ésser fràgil, però perillós, inconsistent i fútil justificarà la denigració, amb episodis com la cacera de bruixes o l'exclusió de l'educació. La privació de drets (el vot femení no s'aconsegueix fins el 1931 i la llicència marital cau el 1975) no s'aguantarien sense un coixí moral. Ni persistiria la violència sexual, la invisibilitat o la discriminació laboral. Una teranyina feta de llei, economia, política… i psicologia. Les pitjors presons no són fetes de barrots, ni tan sols de paraules, són fetes de pensaments. La veritable descoberta no sempre ha estat així, ni a tot arreu. Si el patriarcat no és natural, no és etern ni inevitable. L'autora documenta a bastament la seva tesi. No en va és directora d'investigació en el Centre National de la Recherche Scientifique. El retrat del Paleolític com una època més definida per la cooperació que per la violència i la jerarquia, ens ofereix un bri d'esperança. Si la visió de l'humà opressor per naturalesa és una fantasia, o una ideologia, som a temps d'avançar en l'empatia i la justícia. De deixar d'alimentar la mentida i la presumpció. En paraules de Romain Gary (cita inicial, per anar fent boca): «Jo no critico els homes. Critico dos mil anys de civilització que han gravat l'home amb una hipoteca de falsa virilitat i de fatxenderia».

Lourdes Parramon

ISBN: 9788473292146

Rústica

Mides: 14 cm x 20,5 cm

Pàgines: 256

Editorial: Club Editor

La meravellosa Natalia Ginzburg va titular així la seva darrera novel·la publicada el 1984. Un cop llegida potser jo la titularia La casa i l'amistat, per bé que la ciutat eterna, de pisos antics, apartaments petits i cases de camp als afores hi és ben present.

Les veus corals d'aquesta novel·la escullen la paraula escrita per dir-se coses que mai no s'han dit mirant-se al ulls. Així doncs, bé podria parlar-se d'una novel·la sobre la incomunicació entre éssers que s'estimen però que també s'esquiven. Que viuen la vida amb una certa resignació i desesperança marcada pels seus caràcters i pels canvis de valors dels temps que els ha tocat viure. Les famílies tradicionals es desintegren i la família escollida, la dels amics, no és prou sòlida per donar aquell sentit de pertinença a un lloc. Es necessiten, però s'ha instal·lat en ells un individualisme que els allunya i després, és clar, s'enyoren i s'escriuen perquè, malgrat tot, els cal explicar com els va la vida a les persones importants en el seu cor. Un cor, sovint esquinçat que cerca en el canvi de casa o de ciutat, una seguretat, un al·licient o senzillament un sentit als particulars desencisos d'unes vides al tombant del segle xx.

L'estructura de la novel·la és una carta darrera l'altra que s'escriuran els protagonistes durant gairebé dos anys i mig. Curiosament són cartes que descriuen què els passa i, de manera molt subtil, com els afecta allò que els passa. Amb tot, el lector o qui escolta —insisteixo en el verb escoltar més que en el verb llegir—, amb molt poca informació per part de l'autora, es pot formar una idea molt precisa de com se sent aquell que escriu. Aquest és un prodigi narratiu més de Ginzburg que, utilitzant els mínims recursos de la novel·la psicològica, apropa persones a les quals pots posar edat, rostre, gustos, tarannà, només amb el coneixement d'allò que diuen i a qui s'adrecen. I és que Ginzburg dona tanta llibertat al lector/oïdor d'aquest llibre que, com no podia ser d'una altra manera, el retorn és el coneixement.

Gairebé tots els protagonistes canvien de casa en aquesta novel·la, alguns també de ciutat.

La carta és la casa, la ciutat, l'adreça on l'enviem.

Sílvia Amigó

ISBN: 9788418758348

Rústica amb solapes

Mides: 10 x 20 cm

Pàgines: 320

Editorial: Lleonard Muntaner

Lluís Calvo és un dels autors més importants de la literatura catalana actual. Com a poeta ha publicat vint-i-sis volums, alguns dels quals han merescut els guardons més prestigiosos, des del Premi Amadeu Oller amb Veïnatge d'hores (Llibres del Mall, 1987) fins al Premi Carles Riba amb L'espai profund (Proa, 2020).

Tanmateix, la poesia no és l'única arma de Calvo, que també ha tret a la llum quatre provocadores novel·les i sis assajos de referència ineludible. Llegir El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), L'infiltrat (Arcàdia, 2019) o Transfiguracions (Edicions Poncianes, 2022) ens en confirma la saviesa i la radicalitat. Lluís Calvo és un escriptor multidisciplinar que ha treballat diferents gèneres amb encert tot seguint el mestratge de les avantguardes i, alhora, erigint un sistema filosòfic propi en un corpus que és una obra integral i coherent.

Però el geni de Lluís Calvo no descansa, i ni tan sols en un moment biobibliogràfic feliç no es permet ni un segon per reposar. Així ens ha lliurat el que segurament és el poemari més important d'enguany, Cor pirinenc (Lleonard Muntaner, Editor, 2022) que acaba d'erigir-se amb el Premi Jacint Verdaguer al millor volum. Es tracta d'un magne poema èpic de 6.133 versos que es llegeix com una novel·la trepidant i explica la història de Gotanegra i Fontalba, dos atípics caminants que decideixen travessar el Pirineu, des de Benasc fins al cap de Creus, a través de meravelloses peripècies que en el futur seran resseguides com cada 16 de juny la gent segueix el recorregut del Bloom de Joyce per Dublín. Lluís Calvo ha creat un ambiciós text a partir de formes mètriques, rímiques i rítmiques estrictes tot continuant el llegat rebut de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Carles Riba o Josep Maria de Sagarra per compondre un veritable poema nacional.

L'epíleg és un assaig sencer del mateix Calvo, segurament el més important que ha sortit mai dedicat a la literatura pirinenca en llengua catalana. Feia dècades que no teníem un llibre així de colossal en la nostra llengua. Cor pirinenc de Lluís Calvo ja brilla enmig de l'eternitat amb fulgor propi.

Jaume C. Pons Alorda

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

ISBN: 9788433915900

Rústica

Mides: 14 x 22 cm

Pàgines: 326

Editorial: Anagrama

El que vius, quan caus en una depressió, és inexplicable. Emmanuel Carrère va escriure que és irrecordable, una paraula que es va inventar per poder descriure l'horror de la malaltia.

Ioga és una novel·la que comença sent una descripció amb trets gairebé còmics d'un retir de meditació, per acabar sent un testimoni devastador sobre el combat de Carrère contra ell mateix per a vèncer una depressió. I ho aconsegueix. Paradoxalment, aconsegueix explicar allò que no es pot explicar amb paraules.

No hi ha paraules per explicar un descens a l'infern com el que va viure Carrère. No hi ha paraules perquè no hi són i perquè en el moment que ho vius ets incapaç d'explicar res. I quan ho superes, si ho superes, ja estàs massa desvinculat dels fets, com per a poder recordar i posar cap nom a l'horror en què et vas submergir. La ment és sàvia, ho amaga molt endins perquè no pugui tornar a sortir. Un cop reflotes, ja no pots recordar com era allò exactament. Pots narrar escenes, però et manquen els matisos. I són els matisos, l'infern. A Ioga, però, s'exposen tots aquests matisos, s'ensenyen sense pudor i el que més s'agraeix és, precisament, que no s'expliquen. No s'hi pot trobar cap deix de llibre d'autoajuda, cap missatge ocult que transmeti el tòpic d'haver assolit una saviesa superior gràcies a haver viscut una experiència devastadora, cap voluntat de resultar més interessant per haver sucumbit als estralls d'una ment que no processa el que viu. Res d'això: hi trobes un relat en primera persona que se salta qualsevol definició de gènere literari per explicar un trastorn mental greu mentre, paral·lelament i entrellaçant-se, es parla de terrorisme islamista i de la crisi dels refugiats, es debat sobre el món de la cooperació i els seus límits morals, i, per què no, es reflexiona sobre l'art d'escriure. Perquè Carrère, mentre escriu la seva història, et va explicant també com està escrivint la seva història.

I fer tot això, explicar el que no es pot explicar amb paraules i escriure mentre s'escriu com s'està escrivint, està a l'abast de molt pocs.

Mònica Ramoneda